El més trist no és acomiadar-se,
el més trist és no saber on anar,
el més trist no és acomiadar al que parteix,
sinó, saber on i perquè et quedes.
tota la vida és buscar quelcom,
hi ha que acceptar-ho encara que dolgui,
ja que tota la vida és un comiat.
Sols aprens a viure quant aprens a acomiadar,
i a caminar en llibertat buscant el trobat,
mentre no t’hagis acomiadat
del que has caminat i del que has fet.
Acomiadar-se, es condició de tot el que es mou,
el que mou el temps,
com estaries vivint avui, sense haver-te acomiadat
d’ahir, com voldries viure tu demà sense acomiadar d’avui.
En el camí de la vida, sempre arriba el moment,
d’un acomiadament, bonic desafiament
per acostar-se a la maduresa de la vida
i estar ple d’un mateix i ser tu mateix.
Deixa córrer aquell riu de la vida,
per a que davant del teus ulls
corrin les aigües que no vas veure mai
i amb molt d’amor acomiadat dels teus millors amics.
"Adaptació d'un poema d'En Ferran de Montagut, COMIAT"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada